Des de 2014 a Catalunya s’han registrat 848 incidents LGBTI-fòbics. Els casos són coneguts: totes hem viscut o hem llegit notícies d’agressions a persones LGBTI al transport públic, totes hem sentit discursos d’odi contra les persones trans, a totes ens han insultat alguna vegada per la nostra opció sexual o per la nostra identitat o expressió de gènere. A això hem d’afegir violències simbòliques i estructurals: la invisibilització, la patologització dels nostres cossos i les nostres identitats, situacions de discriminacions, i, fins i tot, penes de presó o de mort encara a molts països.
Però l’LGBTI-fòbia va molt més enllà. LGBTI-fòbia també és l’exclusió laboral de les persones trans, les feines precàries on no podem ni sortir de l’armari per la por a ser acomiadats, cobrar menys per la mateixa feina o que les tasques de cures que fan majoritàriament dones i persones LGBTI siguin invisibilitzades i no tinguin el reconeixement que es mereixen. LGBTI-fòbia és també la dificultat per accedir a un habitatge digne, no poder emancipar-nos ni decidir amb qui conviure, haver de viure amb persones que no ens respecten perquè no et pots pagar un lloguer i, si ho aconseguim, tenir més possibilitats de patir un desnonament. LGBTI-fòbia és que en plena pandèmia i durant molts mesos l’atenció a la salut sexual s’hagi retallat a Catalunya, no poder transitar ni avortar a tot el territori, que l’atenció a la salut mental no sigui universal i gratuïta per a tota la població o el desproveïment cíclic d’hormones que les dones trans patim a les farmàcies cada poc temps. I evidentment, LGBTI-fòbia és la llei d’estrangeria, la persecució de totes les companyes migrades, la denegació del dret d’asil i refugi i l’existència de Centres d’internament de persones estrangeres.
Aquesta pandèmia està provocant una crisi social i econòmica devastadora per al conjunt de la classe treballadora. Però aquesta vegada, no cedirem ni un mil·límetre, no pagarem aquesta crisi amb els nostres drets. Fa un any just sortíem d’un confinament molt dur i vam dir que teníem història, però sobretot, que teníem futur. Un any després tenim clar que aquest futur va de drets i que construirem una societat sense LGBTI-fòbia, patriarcat ni capital. Per això exigim:
- L’aprovació immediata d’una llei trans despatologitzadora i que reconegui els drets laborals, de salut i d’educació de totes les persones trans.
- L’ampliació del servei Trànsit i dels serveis de detecció ràpida d’ITS i que es garanteixi el dret a l’avortament i a la salut mental a tot el territori.
- La derogació de les reformes laborals, la implementació d’una Renda Bàsica Universal i la reducció de la jornada laboral.
- La derogació de la llei d’estrangeria, el tancament de tots els CIE, que es garanteixi el dret d’asil i refugi i la fi de la persecució a les persones migrades i racialitzades.
- La fi dels desnonaments, la creació d’un parc públic d’habitatge social i la regulació dels preus del lloguer per garantir el dret a l’habitatge.
Això va de drets. No cedirem. Contra el cisheteropatriarcat i el capitalisme, cridem la nit!
