Etiqueta: LGBTI-fòbia

El 17 de Maig, Diada contra la LGBTI-fòbia, commemorem enguany el 27è aniversari de l’eliminació de l’homosexualitat de la llista de malalties mentals per part de l’Organització Mundial de la Salut. Si bé ho podem considerar una victòria, encara avui queda molt per fer i hem de sortir als carrers per combatre la patologització a la qual bona part del col·lectiu LGBTI resta encara sotmesa, tant per part de la societat com per part de les institucions mèdiques oficials.

La cisheteronormativitat imperant arreu també determina encara la comunitat científica, que titlla de malaltes o anòmales les persones trans i intersex després d’anys de lluita. Quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina patriarcal s’esforça a amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb “tractaments”, hormonació obligatòria i arribant fins i tot a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes immobilistes, arrogants i reaccionaris. Aquesta estretor de mires s’escola també en el sistema educatiu, ja sigui públic o privat, en el qual totes ens formem i on som forçades a amagar-nos o a patir la violència en les seves expressions més crues.

D’aquesta violència en els àmbits mèdic i escolar tampoc no n’escapem les lesbianes, sotmeses a un sistema sanitari lesbòfob i a la perpetuació dels models de família tradicional tutelats per homes, com tampoc les bisexuals, les pansexuals i les que estimem i desitgem des d’altres perspectives no monosexuals, titllades per la psicologia patriarcal i bifòbica d’immadures, confuses o equivocades per obligar-nos a acceptar la seva visió binarista i monosexista del món.

No és menys injust el tracte que patim les persones seropositives, permanentment jutjades, culpabilitzades i criminalitzades per un sistema que ens tracta com a simples números, que ens medicalitza i que deixa de banda la necessitat d’empoderament i la cohesió social com a pilar fonamental de la nostra salut.

Alhora, si parlem de violència LGBTI-fòbica, no podem oblidar fer-ho des d’una clara perspectiva de classe. Les bolleres, trans, bi, marikes i intersex de classe treballadora patim les agressions per raó d’opció sexual o identitat de gènere d’una manera molt més profunda, i hi hem d’afegir una realitat de sous precaris o inexistents i d’exclusió dels drets més bàsics com l’educació, amb taxes abusives i privatitzacions, o l’habitatge, on impera el mercat i la propietat privada. Als nostres barris i al nostre entorn patim, a més de la cruesa del patriarcat, els efectes més durs del capitalisme.

Per això, a més d’organitzar-nos com a LGBTI per combatre el cisheteropatriarcat, ens organitzem en els moviments populars per combatre el capitalisme.  Així mateix, com classes populars lluitarem perquè el col.lectiu LGBTI participi de l’enderrocament del capitalisme i en pro de la construcció d’uns PPCC socialistes i feministes.

Moltes de nosaltres hem contribuït a construir el que sovint anomenem espais de llibertat, des d’on generem consciència de classe i comencem a construir un altre món. La realitat, però, és que en aquests espais tan nostres també patim violència. El cisheteropatriarcat ens afecta a totes des que naixem i la LGBTI-fòbia també incideix en els moviments socials i els espais anticapitalistes.

Als nostres casals i ateneus, des d’on generem una altra cultura i noves formes de consum, també hi ha agressions. A les nostres manifestacions tan combatives i als nostres espais de festa alternatius, també patim opressions. Als grups de dones on defugim el masclisme present també al moviment LGBTI, hi ha igualment lesbofòbia. A les assemblees de joves i organitzacions juvenils des d’on combatem l’adultisme i el paternalisme, la violència LGBTI-fòbica és també una realitat. Des dels sindicats fins les assemblees de barri, passant per cooperatives i assemblees d’estudiants cal que comencem a combatre també, entre companyes, les conseqüències més directes del patriarcat que patim en el nostre dia a dia.

Dins del moviment LGBTI ens hem d’organitzar com a dones, com a trans, com a joves, com a classe treballadora perquè també aquí existeixen el masclisme, el cissexisme, l’adultisme o el classisme. Però és hora que com a col·lectiu LGBTI prenguem consciència de la nostra realitat i que optem per socialitzar-la en una lluita col·lectiva. Cal que davant de qualsevol agressió, ens reafirmem com a subjecte per empoderar-nos i, colze a colze, tornar cada cop del patriarcat. Perquè ens volen desunides i dividides, hem de donar-nos la mà i, des del reconeixement mutu i la posada en valor de la diversitat, unir-nos i organitzar-nos.

Perquè juntes som més fortes, avui fem nostra la nit. Perquè no estem disposades a continuar rebent el vostre odi, no permetrem ni un sol insult més, ni una sola vexació, cap més amenaça.

Contra qualsevol agressió, organització! Combatem l’LGBTI-fòbia!

Debido a la repercusión que esta teniendo el tweet de la agresión, a las muestras de apoyo y a las amenazas he decidido aclarar los hechos ocurridos esa noche.

Yo estaba en el distrito de Sants – Montjuïc, cerca de la fuente de Montjuïc. No voy a hacer público el sitio en concreto por respetar mi intimidad y la de las cinco personas mas que estaban allí en el momento de la agresión.

Desde fuera, para quien mirase, podía identificar que éramos gays, ya que se podían ver muestras de amor entre hombres y eso para ellos es de maricas. Todo iba bien hasta que entró el agresor a nuestro espacio al grito de “maricones de mierda”, en ese momento cuatro hombres escaparon corriendo y a mí me arrinconó, dándome un puñetazo en la mandíbula seguido de otro más en la ceja, tres más en la boca, me arrancó una dilatación de una hostia, y pequeños golpes de menos importancia, mientras gritaba “Maricones fuera” “Putos maricones”.
El otro hombre que quedaba allí, que se había alejado pero no se había ido, gritó que parara la agresión, y aproveché que el agresor estaba mirando de dónde venía ésa voz para escapar del espacio.

Una vez salí de allí fui a plaza España para coger un Bus Nit y poder ir a un espacio seguro, ya que llevaba toda la noche sin batería en el móvil y no podía llamar.

Cuando estuve más tranquilo pude ir al hospital a hacerme las curas ya que sangraba constantemente y era imposible parar la hemorragia sin material hospitalario, me hicieron las curas pertinentes y un informe por si quería denunciar.

Dicho esto quiero decir algo más:

• La agresión es homófoba, en ningún momento he dicho que haya sido un nazi porque no me dió tiempo de saberlo y no lo pude identificar como tal. Fue una agresión homófoba al grito de maricones de mierda, putos maricones, maricones fuera.Quiero dar importancia a este tema y no desviarlo porque los homófobos los tenemos como compañeros de trabajo, vecinos, compañeros de piso, dependientes de las tiendas donde vamos a comprar o a las que vamos a reciclar, en las instituciones, en el metro, en los espacios de ocio y festivos, en el sistema sanitario, en los centros sociales y hasta dentro de nuestras familias. Demos la importancia que tiene y no desviemos la atención
• No quiero que se use la imagen de la agresión para ningún partido político ni ninguna fundación privada. No milito en ningún partido político ni pienso hacerlo. Los partidos sois cómplices de esto, cada vez que lo invisibilizais sois cómplices, y cada vez que utilizáis estrategias políticas para ganar votos pero sin buscar soluciones reales también. No contéis conmigo.
• Se ha inventado, manipulado y juzgado el tweet que escribí al sufrir la agresión. Nadie me ha pegado con las llaves, ni ha sido una macropaliza, ni ha sido un grupo de gente, el agresor era uno sólo.
• He recibido amenazas, comentarios despectivos y demás que no voy a contestar por no dar visibilidad a este tipo de escoria.

Para acabar solo me queda decir que muchas gracias a las que me habéis apoyado y mostrado vuestro soporte, no es fácil gestionar la rabia y el estrés después de vivir una situación así y perdón si no he contestado algún mensaje. Gracias de todo corazón y esperemos que juntas podamos acabar con todas las agresiones, desde los barrios y desde la calle.

@XaviTallon

Concentració el diumenge 12 de febrer a les 17:30 davant la parròquia de Santa Anna (Barcelona)

Vivim en un país on el moviment LGBTI té llarga tradició i ha avançat molt en la lluita antipatriarcal i per l’alliberament sexual. Malgrat això, l’homofòbia, la lesbofòbia, la bifòbia, la transfòbia i el sexisme continuen presents cada dia de les nostres vides.

El darrer episodi és l’acte que l’Arquebisbat de Barcelona ha programat aquest diumenge 12 de febrer: una xerrada de Philippe Ariño, on defensarà que els homosexuals no han de practicar sexe.

Les organitzacions sotasignats ens declarem en peu de guerra i volem manifestar que:

• Aquesta conferència vulnera els principis bàsics de llibertat sexual d’aquest país i de la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, per a garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia.
• Sota l’aparença de la llibertat d’expressió i del debat de les idees hi ha un discurs clarament homòfob i discriminatori cap a les persones LGBTI.
• Els nostres cossos i les nostres pràctiques sexuals són nostres amb independència de la nostra opció sexual, identitat o expressió de gènere.
• És intolerable que al segle XXI una institució religiosa organitzi un acte que proclama el celibat de les persones en base a la seva opció de vida afectiva i sexual. Que no estem a l’edat mitjana.
• Que actes com aquest esberlen un model de societat inclusiva on totes hi tinguem espai per viure la nostra sexualitat de forma sana i lliure.

Per això exigim:

1. Que les administracions competents suspenguin de forma preventiva i definitiva xerrades de contingut homòfob que promouen l’odi i la discriminació a les persones LGBTI i en concret aquesta del dia 12.
2. Que les creences religioses deixin de ser finançades amb els impostos públics, especialment si han de promoure discursos homofòbics o transfòbics.
3. Que s’acabin els concerts públics amb escoles de fonamentació religiosa on la diversitat sexual i de gènere encara són un tabú i adoctrinen en la cis-hetero-norma i la LGBTI-fòbia.
4. Que les religions deixin d’imposar els seus prejudicis morals a tota la societat.
5. Que els clergues pederastes i els seus encobridors siguin portats davant la justícia.
6. Que es respecti el dret de tothom a viure i mantenir relacions sexuals, sigui quina sigui la seva condició sexual.
7. Que es sancioni l’Arquebisbat de Barcelona per discriminar per raó d’orientació sexual i discurs LGBTI-fòbic.

Fora doctrina catòlica i moral de la nostra vida afectiva i sexual. PROU LGBTI-FÒBIA!

Barcelona, a 9 de febrer de 2017

Signen el manifest i convoquen a la concentració: Crida LGBTI, Arran, Assemblees de Joves per la Unitat Popular (AJUP), Cornellà en Comú – Crida per Cornellà, CUP – Capgirem Barcelona, Endavant-OSAN, Pirates de Catalunya, Poble Lliure, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

El 17 de Maig celebrem el dia internacional contra la lesbofòbia, l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, una fita en què encara en queda un llarg camí per recórrer però sabent, alhora, que hem fet avenços molt importants pels quals cal continuar lluitant. Ara fa ja 26 anys des que l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties, un avenç important però insuficient, atès que els protocols mèdics continuen exercint una forta opressió sobre el nostre col·lectiu.

Les persones trans continuem sent patologitzades, anys i anys de lluita i reivindicacions no han aconseguit eliminar la transfòbia de la comunitat científica. El mateix podem dir del tracte a les persones intersexuals, que la medicina titlla de malaltes o anòmales des que neixem només pel fet de no correspondre’ns amb els paràmetres binaristes dels seus esquemes encaselladors. L’arrogància i el reaccionarisme d’alguns és tal que fins i tot quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina patriarcal s’esforça en amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb tractaments, hormones i arribant inclús a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes immobilistes i la seva estretor de mires. I la cosa no acaba aquí, malgrat que no apareguem explícitament en cap manual mèdic, ja que patim invisibilització fins i tot en això, les bisexuals, les pansexuals i les que estimem i desitgem des d’altres perspectives no monosexuals som titllades per la psicologia patriarcal i bifòbica d’immadures, confuses, equivocades, i rebem una pressió molt dura que ens vol obligar a acceptar la visió binarista i monosexista del món. Tampoc les lesbianes rebem un tracte just per part del sistema sanitari lesbòfob, que ens nega el dret a la reproducció assistida i perpetua així els models de família tradicionals tutelats per homes. I no és menys injust el tracte que patim les persones seropositives, permanentment jutjades, culpabilitzades i criminalitzades per un sistema que ens tracta com a simples números, que ens medicalitza i que sovint oblida la importància de l’empoderament i la cohesió social com a pilar fonamental de la nostra salut. Combatre la serofòbia en tots els àmbits és apostar per la salut i per la vida.

No només en l’àmbit mèdic i institucional ens trepitgen els drets: cada dia el carrer pot ser un camp de batalla per les persones que vivim les nostres sexualitats i les nostres identitats al marge de la cisheteronormativitat. Malgrat els avenços, la intolerància i la LGBTIfòbia continuen sent una xacra que cal combatre. Els centres educatius no tenen les eines necessàries per combatre l’assetjament que moltes patim de forma tristament quotidiana. Un assetjament que s’alimenta de les nostres pors i de la inacció d’unes institucions que, acomodades en l’immobilisme, no tenen el valor d’aplicar amb contundència la Llei contra la LGBTIfòbia per garntir els nostres drets, el nostre benestar i la nostra seguretat. Condemnem enèrgicament les agressions que a molt diversos nivells, des dels insults i les faltes de respecte fins a les agressions físiques o fins i tot l’assassinat, ens humilien, ens desempoderen, ens marginen i ens invisibilitzen, i que en casos extrems han portat algunes companyes a treure’s la vida per deixar de patir el calvari. Per l’Alan i per moltes altres com ell que ens han deixat per culpa de la transfòbia, l’homofòbia, la lesbofòbia o la bifòbia cal mostrar tot el suport i solidaritat per evitar que aquestes situacions no es tornin a repetir mai més, ni a casa nostra ni enlloc.

Durant l’any passat es coneixen almenys 113 casos d’agressions i altres formes de discriminació contra el col·lectiu LGBTI al Principat de Catalunya, unes dades molt alarmants tenint en compte que només s’hi comptabilitzen les agressions d’una part del país. Aquí mateix, els districtes de Nou Barris i Sant Andreu van ser els més colpejats per l’LGBTIfòbia. Unes dades que demostren que la via legal i administrativa és necessària però insuficient per combatre el reaccionarisme i les fòbies diverses contra totes les formes de viure i estimar que desafiïn el monstre del cisheteropatriarcat. No n’hi ha prou i farem el que calgui, sortirem als carrers perquè hem perdut la por, perquè la solidaritat i el suport mutu són la millor defensa contra l’opressió quotidiana, perquè som com som i volem cridar-ho ben fort i sense embuts.

I des d’aquí volem fer un crit indignat i rabiós per la impunitat amb que l’entramat podrit policial i judicial ha volgut resoldre l’assassinat a mans del mossos d’esquadra del nostre company Juan Andrés Benítez. Els mateixos que no apliquen la Llei contra la LGBTIfòbia aprovada al Parlament ara fa un any intenen tapar i esquivar, com ja van fer al 4F, la brutalitat policial i la sang del Juan Andrés que es va vessar el 5 d’octubre al carrer Aurora. Doncs aquí ens teniu, i no ens mourem fins que es faci justícia i s’aparti els agents del servei: mai més serofòbia i homofòbia al carrer, mai més assassins a sou emparats pel poder als nostres barris!

És per aquest motiu que aquesta nit ens mostrem tal com som, visibilitzem la nostra dissidència sexual i de gènere i prenem el carrer per cridar ben fort que la nit és nostra, que ens volem vives i que no aconseguiran intimidar-nos perquè juntes som més fortes que mai. Ni un sol insult més, ni una sola vexació, no estem disposades a continuar rebent el vostre odi, els vostres cops ni les vostres amenaces: les vostres fòbies no ens fan por!