Avui, 26 d’abril, fa cinc anys que Patricia Heras es va treure la vida, en no suportar haver estat condemnada per uns fets en els quals no havia intervingut.
Després del fracàs del Fòrum de les Cultures, des de l’alcaldia van voler obrir definitivament les portes de la ciutat al turisme de masses. La Marca Barcelona, “la botiga més gran del món”, el gayfriendly o els creuers de luxe, arraconen les persones que hi vivim. El cop definitiu era castigar la dissidència, fer ciutadans obedients a institucions i interessos de la pàtria. Així, setmanes abans del 4F del 2006, es va aprovar a l’Ajuntament l’ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona, coneguda com “Ordenança de civisme”.
Des de l’Ajuntament es volia “netejar” la ciutat d’okupes, antisistema o simplement gent que no combreguéssim amb el poder. D’aquí segurament venen les greus irregularitats en el judici contra Patricia Heras i els seus companys, en el qual, per exemple, la jutge Carmen García Martínez va amenaçar amb la imputació a totes les persones que es van oferir per declarar en la defensa, i que eren testimonis dels fets. A més, tal com van denunciar Amnistia Internacional i d’altres organitzacions de juristes, no es van voler investigar les tortures sofertes pels detinguts en dependències policials.
A tot això, hem de lamentar l’actuació de la majoria de mitjans de comunicació que van condemnar-los simplement per la seva estètica o forma de vestir. Sense anar més lluny, a TV3 va desaparèixer estranyament una cinta en què Joan Clos deia que va ser un test el que va ferir el policia.
Però el llibre “Ciutat Morta, crònica del cas 4F” també trobem la Patri. La que un dia es va tallar els cabells com un tauler d’escacs a l’estil Cindy Lauper i unes xarxes cenyides, i va sortir a gaudir d’aquesta “màgica ciutat”. La “poeta difunta”. La que segurament no volia que se la recordés com una heroïna, i que no voldria que li fem grans homenatges. A nosaltres només ens queda seguir denunciant les irregularitats juridicopolicials, però continuar gaudint de la seva presència a través dels seus poemes.
“Soc una mitòmana. Em vaig adonar quan vaig comprendre que el Telenotícies i Xena, la princesa guerrera tenien el mateix grau de credibilitat. Si milions de persones creuen fortament en el que els informatius inventen a diari, per què jo no puc creure que la meva princesa guerrera va existir?”
