El 17 de Maig celebrem el dia internacional contra la lesbofòbia, l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, una fita en què encara en queda un llarg camí per recórrer però sabent, alhora, que hem fet avenços molt importants pels quals cal continuar lluitant. Ara fa ja 26 anys des que l’Organització Mundial de la Salut va eliminar l’homosexualitat de la llista de malalties, un avenç important però insuficient, atès que els protocols mèdics continuen exercint una forta opressió sobre el nostre col·lectiu.
Les persones trans continuem sent patologitzades, anys i anys de lluita i reivindicacions no han aconseguit eliminar la transfòbia de la comunitat científica. El mateix podem dir del tracte a les persones intersexuals, que la medicina titlla de malaltes o anòmales des que neixem només pel fet de no correspondre’ns amb els paràmetres binaristes dels seus esquemes encaselladors. L’arrogància i el reaccionarisme d’alguns és tal que fins i tot quan la vida ens demostra que els cossos poden ser diversos, plurals i no binaris, la medicina patriarcal s’esforça en amagar-nos, maquillar-nos i reprimir-nos, amb tractaments, hormones i arribant inclús a mutilar-nos per fer-nos quadrar en els seus esquemes immobilistes i la seva estretor de mires. I la cosa no acaba aquí, malgrat que no apareguem explícitament en cap manual mèdic, ja que patim invisibilització fins i tot en això, les bisexuals, les pansexuals i les que estimem i desitgem des d’altres perspectives no monosexuals som titllades per la psicologia patriarcal i bifòbica d’immadures, confuses, equivocades, i rebem una pressió molt dura que ens vol obligar a acceptar la visió binarista i monosexista del món. Tampoc les lesbianes rebem un tracte just per part del sistema sanitari lesbòfob, que ens nega el dret a la reproducció assistida i perpetua així els models de família tradicionals tutelats per homes. I no és menys injust el tracte que patim les persones seropositives, permanentment jutjades, culpabilitzades i criminalitzades per un sistema que ens tracta com a simples números, que ens medicalitza i que sovint oblida la importància de l’empoderament i la cohesió social com a pilar fonamental de la nostra salut. Combatre la serofòbia en tots els àmbits és apostar per la salut i per la vida.
No només en l’àmbit mèdic i institucional ens trepitgen els drets: cada dia el carrer pot ser un camp de batalla per les persones que vivim les nostres sexualitats i les nostres identitats al marge de la cisheteronormativitat. Malgrat els avenços, la intolerància i la LGBTIfòbia continuen sent una xacra que cal combatre. Els centres educatius no tenen les eines necessàries per combatre l’assetjament que moltes patim de forma tristament quotidiana. Un assetjament que s’alimenta de les nostres pors i de la inacció d’unes institucions que, acomodades en l’immobilisme, no tenen el valor d’aplicar amb contundència la Llei contra la LGBTIfòbia per garntir els nostres drets, el nostre benestar i la nostra seguretat. Condemnem enèrgicament les agressions que a molt diversos nivells, des dels insults i les faltes de respecte fins a les agressions físiques o fins i tot l’assassinat, ens humilien, ens desempoderen, ens marginen i ens invisibilitzen, i que en casos extrems han portat algunes companyes a treure’s la vida per deixar de patir el calvari. Per l’Alan i per moltes altres com ell que ens han deixat per culpa de la transfòbia, l’homofòbia, la lesbofòbia o la bifòbia cal mostrar tot el suport i solidaritat per evitar que aquestes situacions no es tornin a repetir mai més, ni a casa nostra ni enlloc.
Durant l’any passat es coneixen almenys 113 casos d’agressions i altres formes de discriminació contra el col·lectiu LGBTI al Principat de Catalunya, unes dades molt alarmants tenint en compte que només s’hi comptabilitzen les agressions d’una part del país. Aquí mateix, els districtes de Nou Barris i Sant Andreu van ser els més colpejats per l’LGBTIfòbia. Unes dades que demostren que la via legal i administrativa és necessària però insuficient per combatre el reaccionarisme i les fòbies diverses contra totes les formes de viure i estimar que desafiïn el monstre del cisheteropatriarcat. No n’hi ha prou i farem el que calgui, sortirem als carrers perquè hem perdut la por, perquè la solidaritat i el suport mutu són la millor defensa contra l’opressió quotidiana, perquè som com som i volem cridar-ho ben fort i sense embuts.
I des d’aquí volem fer un crit indignat i rabiós per la impunitat amb que l’entramat podrit policial i judicial ha volgut resoldre l’assassinat a mans del mossos d’esquadra del nostre company Juan Andrés Benítez. Els mateixos que no apliquen la Llei contra la LGBTIfòbia aprovada al Parlament ara fa un any intenen tapar i esquivar, com ja van fer al 4F, la brutalitat policial i la sang del Juan Andrés que es va vessar el 5 d’octubre al carrer Aurora. Doncs aquí ens teniu, i no ens mourem fins que es faci justícia i s’aparti els agents del servei: mai més serofòbia i homofòbia al carrer, mai més assassins a sou emparats pel poder als nostres barris!
És per aquest motiu que aquesta nit ens mostrem tal com som, visibilitzem la nostra dissidència sexual i de gènere i prenem el carrer per cridar ben fort que la nit és nostra, que ens volem vives i que no aconseguiran intimidar-nos perquè juntes som més fortes que mai. Ni un sol insult més, ni una sola vexació, no estem disposades a continuar rebent el vostre odi, els vostres cops ni les vostres amenaces: les vostres fòbies no ens fan por!